Good experience Lifestyle

El conte del diumenge: Fantasmes (Tomàs Moreno)

Vaig rebre una carta que no era per a mi, estava escrita a mà amb tinta de ploma i lletra perfecta, adreçada a un tal Luap Retsau. Vaig examinar-la detingudament i en realitat no en tenia cap tret especial. No duia remitent, el mata-segells era de Springfield.

Sempre que arribava una carta per error m’afanyava a introduir-la a la bústia del carter. Però aquella em va interessar i encara no sé el motiu. Vaig mirar a dreta i esquerra i en veure que ningú m’observava em vaig posar dins l’ascensor.

Un punt d’impaciència va fer que arribara a casa més apresa que de costum i, una vegada dins vaig tornar a mirar el sobre. Un sentiment de culpa em va travessar i la vaig deixar sobre el moble del rebedor,  ja decidiria després què faria amb ella. Vaig entrar a la meua cambra i em vaig canviar de roba i com un ressort em vaig adreçar cap a la carta i la vaig obrir.

Estimat Luap Retsau,

No li escriuria aquesta si no fos absolutament necessari, és hora de que em torne el favor que em deu. Li assegure que si no estiguera en aquesta situació no m’hagués fet cap a vostè. Espere veure’l el proper dia 22 al lloc i hora de costum. No falte.

Springfield, 15 de març de 2015

Thomas Brahum

La lectura de la carta em va deixar sorprès perquè era una cita, però no se sabia on. Vaig mirar el sobre una altra vegada i encara em vaig sorprendre més, l’adreça era la meua. Em vaig posar el batí i aní corrent a mirar els noms de les bústies i, sorprenentment, totes en tenien però cap d’elles resava com a Luap Retsau, allò que sí coincidia era el nom del remitent, era el meu. Qui havia escrit la carta, com sabia que anava a obrir-la si no era el destinatari? Perquè el remitent era jo mateix? No coneixia a cap Luap Retsau, vaig escriure el seu nom a «google» i cap persona responia a aquest nom tan estrany. A la guia de Springfield no hi havia cap abonat amb eixe nom.

Avui era 20 de març, en quedaven dos dies i no sabia com desxifrar l’enigma. Jo no era un home de costums i no en tenia amics ni coneguts amb qui freqüentar. Van passar el dos dies i com de costum, aní a desdejunar a la cafeteria, em vaig posar a la taula de sempre i, vaig veure un llibre, era «Fantasmes» de Paul Auster, una edició de butxaca de color roig, no en tenia cap anotació ni paper dins. Vaig llegir la contraportada que dia «El cas semblava prou senzill, el senyor White, que aparegué un dia de sobte, quan en la vida del detectiu White no semblava que ja cap cosa anava a canviar, volia que seguira a un home anomenat Black, que el vigilara sense pausa tot el temps que fera falta». Ja no vaig llegir més, aquesta era la feina que m’havien encomanat perquè al moment vaig caure que Luap Retsau és Paul Auster escrit a l’inrevés. Però qui era aquest home que li deien Black?

Vaig desdejunar i em vaig tornar a casa, vaig mirar de nou les bústies i a la porta 4B vivia un tal Followme Black, em va eixir un crit que ressonà per tota l’escala, però no hi havia ningú, mai no es veien els veïns d’aquest pati, era una casa molt tranquil•la. No coneixia el tal senyor Black, en realitat no coneixia ningú, només els saludava en les comptades ocasions que coincidíem, però no sabria situar cap veí en la seua porta corresponent.

Jo vivia al cinquè pis i l’individu aquest al quart. Vaig decidir reconèixer Black i em vaig quedar a l’escala mirant per les reixes de l’ascensor, des d’aquell angle veia la porta 4B i ningú no podia veure’m, jo era l’únic veí de l’àtic. Em vaig seure a l’escala i armat de paciència vaig esperar. Passà tot el dia i arribà la nit i ningú no havia entrat ni eixit per la porta. Tenia fam i era massa tard i per aquell dia ja estava bé, me n’aní a casa.

No vaig dormir quasi res i al dia següent vaig desdejunar un got de llet i de seguida vaig continuar la meua vigilància. Passaren els dies i els veïns de la porta 4B semblaven fantasmes. Vaig decidir dur-me el menjar i una botella d’aigua per a passar tot el dia a l’escala, vigilant.

Quan passà una setmana vaig decidir quedar-me tota la nit per si es sentia algun soroll, però ningú no ho va fer. Quaranta dies vaig estar vigilant i, a la nit del dia quaranta-un vaig sentir com el pany de la porta 4B feia soroll i es va obrir; un home alt i gris va eixir vestit amb una gavardina. Començà a baixar caminant i tot nerviós el vaig seguir, jo anava tot malfardat, brut i pudent, però no em donava temps a millorar el meu aspecte i vaig baixar les escales sense fer soroll.

Vaig seguir Black a una distància prudencial, caminava a poc a poc però a ritme ferm, ho va fer durant uns quants minuts; se’n va posar per un carreró estret i obscur, jo em vaig parar en veure que ell ho feia, després d’uns segons interminables vaig decidir avançar un poc, l’home es girà, va treure una pistola, em va fotre un tir i em va matar.

About the author

morvedre

Leave a Comment